|
ROGLE 77-Febrer 2013
BIOGRAFIA Joaquim Sorolla i Bastida |
|
Per a molts valencians es el pintor per excelencia; per a l’historia universal de la pintura es un gran impressioniste, millor el lluministe ─captador de la llum─, per a molts es el “sorolliste”, difícil d’encasellar perque creà un estil propi i unic pel tractament del color i de la llum i per la caracteristica pinzellada, de manera que nomes sol fer-se referencia a un discipul, Teodor Andreu. Joaquim Sorolla i Bastida naixque en la ciutat de Valencia el 27 de febrer de 1863. Quedà orfe de pare i mare a l’edat de dos anys, i ell i sa germana Eugenia foren acollits pels seus tios, Josep Piqueras i Isabel Bastida. Joaquim pronte començà a demostrar el seu talent. Realisà estudis en la Escola d’Artesans baix el mestrage de Cayetano Capuz i, posteriorment, en la Escola de Belles Arts de Sant Carles a on coincidirà en Josep Vilar, Josep Benlliure i Ignaci Pinazo, en els que consolidaria una forta amistat, especialmente en Benlliure i sa familia. En esta epoca coneix al fotograf Antonio García Peris, de gran prestigi professional, que es convertirà en protector del jove pintor. Acabarien emparentant, puix Clotilde, sa filla, es convertiria en posterioritat en dona del pintor. Les seues primeres obres -en general marines- passaren inadvertides en els primers concursos en els que participà. Des de 1882, en que estudià als classics -de manera especial a Velázquez- en el Museu del Prado, inicia una etapa mes realista. Guanya la Medalla de segona classe en l’Exposicio Nacional de 1884 en l’obra Dos de maig. En El Crit del Palleter (1884) guanya una beca de la Diputacio Provincial de Valencia per a estudiar en Roma, a on viaja en 1885. Alli coneix de manera directa l’art classic i el renaixentiste. Tambe viaja a Paris, a on descobrix l’impressionisme i les vanguardes europees. En 1888 es casa en Clotilde García i el matrimoni s’establix en Italia, en la ciutat de Assis, fins a 1889, any en que tornaran per a instalar-se definitivament en Madrit. En un breu temps Sorolla es convertirà en un reconegut pintor, retratiste de lo mes selecte de la societat, lo qual li procurarà una posicio acomodada. En este periodo pinta obres de tematica social com: Una atra Margarita (1892), Trata de blanques (1894), Encara diuen que el peix es car (1895), Apanyant la xarcia (1896), i tantes i tantes obres inspirades en les distintes labors vinculades a l’ofici de la peixca. En Trista herencia (1899) consegui el Gran Prix en el certamen de Paris en 1900. La fama traspassarà fronteres i les exposicions se succediran: França, Alemania… i Regne Unit. L’hispaniste Archer Milton Huntington, enamorat de la seua pintura, el portarà a America, a on expondra en Nova York, Buffalo, Boston (1909), Sant Lluïs i Chicago (1911). Tambe li fara l’encarrec de Visio d’Espanya, 14 panels de gran format per a decorar la biblioteca de la Hispanic Society of America, un treball del que acabaria extenuat puix a lo llarc de sis anys (1913-1919) recorregue tota la Peninsula per a inspirar-se en el seu quefer. Es retirarà, ya minada la seua salut, a sa casa de Madrit, dedicant-se a l’ensenyança en l’Escola de Belles Arts d’esta ciutat. Es epoca de rebre honors i distincions, com el titul d’academic. En 1920 sofri un atac d’hemiplegia que mermaria les seues facultats mentals i fisiques. Es retiraria a casa de sa filla Maria en Cercedilla a on va morir el 10 d’agost de 1923. Fon soterrat en Valencia, la seua terra. El funeral fon tota una multitudinaria manifestacio popular de dol que l’acompanyà pels principals carrers de la ciutat. La seua viuda, Clotilde, feu donacio a l’Estat de la casa de Madrit, creant una fundacio i convertint-la en museu. En ella s’exponen, a banda d’obres del gran mestre, possessions i objectes personals. La familia i l’amistat foren dos puntals en la vida de Sorolla. Clotilde, la dona, i els seus fills Maria, Joaquim i Elena foren els seus amors, inspiradors d’innumerables obres. Les seues relacions d’amistat en els Benlliure o en Blasco Ibáñez, entre uns atres, moltes voltes glossades, foren correspostes en la mateixa intensitat. En octubre de 2011 el Museu Sant Pio V inaugurà la Sala Sorolla. Posteriors ampliacions, en aportacions de coleccionistes privats, han determinat l’actual distribucio en quatre seccions, en les que se mostren 57 obres i alguns objectes personals. La seua ciutat natal finalment pot exhibir dignament l’obra d’un artiste en el que se sent especialment identificada.
|