ROGLE 10/11-Juliol/Agost 2007

EDITORIAL

Angel Calpe, el “academic” insidios

El dia 2 de juny, Angel Calpe, membre de la AVL en suposta (pero falsa) representacio valencianista, publicava en Las Provincias un articul que, encara que ya ha rebut complida resposta des d’atres ambits, no voliem deixar de comentar.

El mateix Angel Calpe que en eixe articul certifica la mort de les Normes d’El Puig, en 1995 publicava un llibre, La guerra insidiosa. El valencianisme irresolut (Ed. Lo Rat Penat), a on afirmava rotundament que “nos trobem en un dels millors moments pels que ha travessat la normativa [d’El Puig]” (p. 137), que “una vegada coneguda i amprada la norma valenciana, intentar escriure en valencià usant les formes catalanes alternatives es fa quasi impossible” (p. 138) i que “cal promocionar les normes del Puig, [ya que] qualsevol normativa hibrida (...) supon un reconeiximent implicit de que el valencià es a soles un dialecte.” (p. 171)

En a penes dotze anys, ¿qué ha pogut canviar tant per a que ara mantinga l’opinio diametralment oposta? De fet, tot continua igual, tant en el sistema educatiu, com en l’administracio, com en la voluntat politica dels que manen. Es cert que s’ha creat la AVL, pero per a lo unic que ha servit es per a que se continue fent lo mateix en major intensitat.

Be, una cosa si ha canviat: el mateix Angel Calpe, que ha depres a utilisar en naturalitat eixa preposicio “amb”, de la qual, en 1995, opinava: “Un dialectalisme catala (...) no es pot fer passar com a paraula valenciana “culta” mai en la vida. Precisament per aixo, perque no es pot discutir, ni argumentar, ni defendre-la de cap manera, als estrategues catalanistes no els ha quedat una atra alternativa que la d’impondre-la directament.” (p .124) I concloia que este nomes era un eixemple de “cóm se pot prendre a tot un poble per descerebrat o en quina facilitat es poden menysprear set segles de lliteratura escrita.” (p. 125)

El resultat de les passades eleccions autonomiques (a on el valencianisme politic no trague representacio) el fa afirmar que “esta gent carix de tota legitimitat per a dir-li a ningú qui és o com s’ha de ser valencianiste, què és o com ha de ser el valencianisme.”

Ya que planteja el tema de la llegitimitat, nos preguntem: ¿quína es pensa que en te ell per a donar lliçons al  valencianisme?

La mateixa persona que en 1995 no dominava prou el valencià com per a escriure una obra sense “Assessors Llingüistics” (tal com figura en la ficha tecnica del llibre, en la pagina 4), poc anys despres, en 2003, entrà a formar part de l’institucio que ha d’encarregar-se de codificar la llengua. ¿Cóm es que no refusà l’oferiment d’eixe carrec donada la seua falta de qualificacio? ¿I quína llegitimitat pot esperar que li donem a una “Academia” conformada en evidents criteris de conveniencia politica, que no de competencia llingüistica?

En l’articul reivindica l’espirit de “germanor” llingüistica en els catalans i balears dels Llombart, Revers, Primitiu, Llorente. Pero nosatres no podem oblidar que la bona voluntat d’estos homens fon sistematicament aprofitada pel catalanisme com a excusa llegitimadora per a profundisar mes i mes en els seus objectius. Si el doctor Calpe vol entropeçar una atra vegada en la mateixa pedra, alla ell, pero que no tracte d’arrossegar al valencianisme per enesima volta al mateix conegut parany. I aci està lo mes indignant de l’articul i de l’actitut dels “Calpes” del mon: ells son lliures de triar a titul personal l’opcio que vullguen, pero no tenen cap dret a impondre-la als demes. No se li diria “traidor” (com se queixa) si, sense deixar d’animar a seguir a la AVL (si ell creu de veres que es lo millor), defenguera el dret dels que no volen seguir-la, en conte de participar en l’imposicio fascista d’una norma que el poble (enganyat, manipulat, desinformat) no ha tingut ocasio de triar.

Per un atra banda, si d’alguna cosa donen testimoni els personages ades mencionats es de la resistencia que plantejaren a l’aplastant castellanisacio de les seues respectives epoques. Sense dubte, en son moment tambe hagueren d’aguantar als “Angel Calpe” de tanda que els dien que la seua resistencia “numantina” front al castella era inutil. Afortunadament, decidiren lluitar contra eixe “marc normatiu oficial” (ahir impulsor del castella, hui del català) que ara li pareix tan confortable al doctor Calpe.

Acaba l’articul manifestant la seua consideracio cap ad aquells als que ell mateix condena a la marginalitat i que estan disposts a “morir con las botas puestas”. Haurem d’agrair al nostre bochi que senta tanta consideracio mentres nos intenta eixecutar; pero en fi, en una cosa te rao: alguns estem disposts -per fidelitat a la llengua, per llealtat al poble i per dignitat personal- a “morir en les botes posades”...

...i les bojaques buides.