ROGLE 15-Decembre 2007

EDITORIAL

Trenc d’alba

Es pot dir que l’instant en que la nit alcança la maxima foscor es justament el mateix en el que comença el trenc d’alba. No pareix que eixe moment haja arribat; en mig de tanta obscuritat casi no es recorda ya la llum del dia; i, no obstant, si mirem be, vorem cóm sobre la mar, alla en l’horiso, es besllumena un inici de claror.

Pero encara la major de les negrors s’esten per tot arreu. El mes passat ferem una resenya de la Fira del Llibre de Frankfurt, a on el nacionalisme català es mostrà mes descarat que mai en les seues veleïtats anexionistes. El mateix Consell valencià subvencionà tranquilament als editors del “país valencià” i a la AVL per a que colaboraren obertament en aquell desproposit. I, en el Cap i Casal, el lider dels renegats ha plantat la seua fabrica kultural al costat mateix de la plaça de l’Ajuntament, des d’a on expel ara la seua polucio toxica. Estan tan creixcuts que ya casi ni dissimulen; comença a destorbar-los la pila de millons que els arriben desde Madrit, Barcelona i el Palau de la ¿nostra? Generalitat, i ya no poden, ni volen, amagar-los mes.

Al costat d’aço estan les modestes mampreses del valencianisme, que naixen a impulsos de glatits de cor. Aquells tenen els diners, i res farien sense ells; nosatres tenim l’espirit i la conviccio de la rao, i a espentes d’ells anem fent cami. I mes que en farem. En este 2007, una revista, Revers, deixà d’apareixer i, poc despres, n’aparegue una atra –virtual–, VEU, que desaparegue tambe. Noticies estes que aparenten parlar de decliu i desanim, pero que mostren lo contrari, perque immediatament es posà en circulacio no una, sino dos noves publicacions en llengua valenciana: Món Actual i Niu d’Art; casi a l’hora, la veterana Lletraferit prengue nous aires i, per a remat, Revers tornava a eixir al carrer. La curta duracio d’alguna de les iniciatives i els vaivens que patixen les atres posen de manifest les dificultats en que es treballa, pero el fet de que hi haja tanta activitat revela l’enorme vitalitat que està creixent en el sí del valencianisme.

N’hi ha molta gent jove volent donar eixida a l’inquietut que els somou, volent fer coses, agrupant-se, associant-se. I cada volta en son mes. El passat 9 d’Octubre hi havia mes jovens que mai acompanyant a la Real Senyera. L’adoctrinament en les escoles conseguix convertir-ne a uns pocs; als mes, els fa mig catalanisar-se i, sobre tot, els espenta cap al castella; pero alguns, els millors, els mes critics i dificils de manipular, quan ixen de l’aula, imitant a Galileu (“I no obstant la Terra es mou”), exclamen: “I no obstant la llengua valenciana viu”. Una nova generacio sense complexos, naixcuda baix la pressio del pancatalanisme -que ha servit unicament per a forjar el seu caracter, fer-los encara mes conscients i lliures-, va constituint l’energic relleu generacional que esperava la defensa de la llengua i cultura valencianes.

Encara queda molta nit, son molt espesses les ombres que esten la propaganda catalanista (l’adoctrinament escolar, l’anestesiant televisio, l’inquisitorial censura,...); pero, si saben a on mirar, voran que el dia torna; timidament encara, pero imparable; i la claror tornarà a allumenar-ho tot.

El trenc d’alba ya ha començat.