ROGLE 16-Giner 2008

EDITORIAL

Sense dignitat no hi ha respecte

Els proponem un joc. A vore si endevinen quín politic ha fet recentment les següents declaracions: “Un païs ha de tindre orgull, ambicio i força moral. I la força moral es pert si es pert la dignitat. I ara Valencia podria perdre el sentit de la propia dignitat. I quan la dignitat es pert, els demes te perden el respecte”. Si els valencians accepten aço “com a poble haurem iniciat una decadencia irrecuperable”. Esta decadencia no nomes sera “llingüistica i cultural o nomes intelectual o civica. Tambe sera d’image, economica i social”.

No es calfen el cap; dificilment podran imaginar a un politic valencià -ni del govern ni de l’oposicio- expressant estes idees, i molt manco creent-se-les. En veritat hem fet trampa, hem posat “Valencia” i “valencians” a on l’autor realment dia “Catalunya” i “catalans”. Es tracta de Jordi Pujol, en declaracions arreplegades per la prensa el dia 30 del passat novembre (Valéncia hui, pagina 7).

La rao d’haver portat aci estes paraules es perque considerem que hem de prestar molta atencio ad este personage quan parla de faltar al respecte als pobles que perden la seua dignitat. Es un expert en estos temes. Exactament aixo -faltar al respecte als valencians- es lo que va fer durant tots els anys que ell estigue governant en Catalunya: financiar a persones i entitats per a que treballaren des de Valencia al servici de Catalunya, recolzar l’instalacio i el manteniment dels illegals repetidors de la TV3 en Valencia, difondre per mig mon totes les falsetats que el nacionalisme catala ha inventat per a donar una image llastimosa, sucursalista, dels valencians.

Pero no nos enganyem, els nostres enemics mai han segut “els catalans” (com si el catala mig no tinguera prou preocupacio en pagar la seua hipoteca), ni tan sols la classe politica catalana. Els nostres enemics, els enemics del poble valencià, son valencians.

No son els catalans els que mantenen (i consentixen) els illegals repetidors de TV3, sino valencians, i no son catalans els que integren el Consell, ni la AVL, ni son catalans els que ocupen les universitats valencianes, son valencians, encara que no hagen fet res per a mereixer portar eixe noble gentilici.

Si entren a furtar en ta casa, ¿a quí has de culpar? ¿Al lladre que s’emporta lo teu? ¿O al guarda que en conte d’impedir-ho, els obri la porta i els ajuda a carregar el furgo? Aquells fan lo que saben per a favorir als seus (una atra qüestio es l’immoralitat dels mijos que utilisen), pero els d’aci actuen precisament en contra dels interessos d’aquells als que se supon que han de defendre.

Gracies als ploramiques que tenim per governants (¡No nos volen donar aigua! ¡Buaaaa!, ¡No nos financien la sanitat! ¡Buaaaa! ¡Serem els ultims en tindre el AVE! ¡Buaaaa!) no pintem res ni tenim cap força reivindicativa.

Mentres els demes negocien cada coma dels seus estatuts d’autonomia a canvi de “deutes historics” (reals o ficticis) i moltes atres concessions, els nostres representants politics aproven a la carrera un descafeinat Estatut d’Autonomia nomes per a tindre l’inexplicable orgull de ser els primers. I despres ploren.

¿De veres pensen que no hi ha relacio entre tots estos temes? ¿No acaben de sentir a Pujol? “La decadencia no nomes sera llingüistica o cultural, tambe sera d’image, economica i social”. I ya ho hem dit, sap perfectament de lo que parla.

Llamentablement la nostra es una societat intensament provinciana, en la que les classes dirigents –economica, politica, intelectual-, no busquen el desenroll del seu propi potencial, basant-se en la tradicio i l’herencia rebuda, sino adoptar els usos i les modes (i les llengües) foranees per a distinguir-se del “populacho” i conseguir l’aprovacio externa (a base d’estatuts d’autonomia desllavaçats, per eixemple). La nostra lluita es, puix, l’ancestral lluita dels vassalls contra els senyors. La resistencia d’un poble que vol seguir sent ell mateix, contra la coentor dels amos que no volen vore en lo propi mes que folklor i tipisme.

Estem usant expressions com “enemics” i “lluita”, pero no voldriem que se nos malinterpretara. Es cert que els que nos sentim orgullosament valencians vivim en un mig hostil: hem de soportar l’imposicio d’una llengua i d’una visio sucursalista del fet valencià, difosa implacablement a través dels mijos de comunicacio i del sistema educatiu, sense que tingam, ni tan sols, la possibilitat de replica, puix la censura es feroç. Aço supon estar somesos a una constant violencia psicologica. Pero ad esta violencia no se pot respondre en mes violencia, sino nomes en el treball, la veritat i l’integritat. Mai podem (per coherencia), ni tampoc volem, replicar en les mateixes armes, ni molt manco -no cal ni dir-ho- arribar a la violencia fisica. Perque si la violencia psicologica es intolerable, la violencia fisica es abominable. Sempre.

De manera que, mentres els “señoritos”,   com sempre, s’afanyen en almoinar l’aprovacio dels seus amos forasters, nosatres, el poble, com sempre, som els depositaris de l’herencia rebuda, i nostra ha de ser la responsabilitat de transmetre-la als nostres fills.