ROGLE 17-Febrer 2008

EDITORIAL

Codics “a la carta”

En la finalitat de coordinar les normes nacionals per a facilitar l’intercanvi d’informacio, el comerç, etc., en 1946 es creà la Organisacio Internacional per a l’Estandarisacio (ISO). Esta organisacio es la que establix les conegudes normes ISO.

Hem d’aclarir de bestreta que estes normes “son voluntaries entenent que ISO es un organisme no governamental i no depen de cap atre organisme internacional, per lo que no te autoritat per a impondre les seues normes a cap païs.” (http://es.wikipedia.org).

Existixen normes de moltes classes: la ISO 216 establix les mides de paper, la ISO 3029, el format de carret de 126, la ISO 9660, el sistema d’archius de CD-ROM, etc.

La norma ISO 639 proporciona un codic per a classificar les llengües. El valencià no te un codic propi, sino que les obres escrites en llengua valenciana apareixen sempre classificades baix el codic ‘cat’, corresponent al catala. Aço no te res d’estrany puix el govern i les institucions catalanes porten decades difonent els seus deliris per mig mon i tractant d’influir en tots els organismes internacionals als que poden arribar. Com a contrapartida, els governs i les institucions valencianes dediquen els seus esforços a l’elegant deport del “calla i otorga”.

Mentres internacionalment els catalans ho nuguen tot davant la passivitat valenciana, en Espanya, per a fer com que fan, el PP preguntà en el Congres al Govern per la classificacio dels llibres valencians en la Biblioteca Nacional. El Govern, del PSOE, llançant balons fora, respongue que es classifiquen baix el codic ‘cat’ “en cumplimiento de los estándares internacionales.” (Valencia hui, Las Provincias, Levante, 2 de giner [La data correcta es el 2 de decembre. Esta rectificacio es va fer en el numero següent de Rogle]).

I, continuant en la pantomima, la secretaria autonomica d’Educacio, Concha Gómez, clamava al cel i exigia “el cumplimiento de la ley de la denominación de nuestra lengua por encima de criterios tecnicistas”. ¿Qué pensen vostes que ha pogut passar? ¿En Madrit s’han posat a tremolar i s’apresuraran a obeir tan fermes exigencies o se passaran de nou pel forro l’Estatut d’Autonomia?

Tot aço ya resulta avorrit. El PP de Valencia exigix al govern central (a un govern del PSOE, el rival al que vol deixar en mal lloc de cara a les proximes eleccions, unica rao del seu repenti “interes” pel valencià) que mostre algun respecte pel valencians i per la llengua valenciana. I aixo ho fa el partit responsable de la major de les agressions patides per la llengua valenciana en tota la seua historia: la creacio de la AVL i l’inclusio de la mateixa en l’Estatut d’Autonomia.

Pero parlem de Luxemburc. En eixe chicotet païs a lo llarc de la seua historia s’han parlat dos llengües: el alema i el frances, que han rivalisat en importancia segons l’ambit d’us i les circumstancies del moment. Despres estava el luxemburgues, un dialecte de l’alema que la gent parlava en el carrer. A partir del sigle XIX es registren les primeres manifestacions lliteraries i els primers intents per dignificar esta forma especifica de parlar l’alema. L’impuls definitiu per ad estes aspiracions fon l’ocupacio alemana durant la Segona Guerra mundial,  davant la qual l’us del luxemburgues es convertix en simbol de l’unitat nacional. Des de 1984 el luxemburgues es la llengua nacional del Gran Ducat i, per supost, te el seu codic ISO 639: ‘ltz’ (per Letzemburgesch).

Observen l’abismal diferencia: el valencià es una llengua en mes de set sigles de tradicio escrita, usada en tots els ambits, des del coloquial a l’administratiu, passant, per supost, pel lliterari; la primera llengua romanç en tindre un vocabulari; la primera llengua romanç a la que fon traduida la Biblia; una consciencia idiomatica constant i inequivoca a lo llarc de tota la seua historia,... El luxemburgues es un dialecte de l’alema reconegut com a tal pel seus propis parlants, del qual els primers timits passos en lliteratura es produiren fa a penes dos sigles, de manera que en 1847 s’escriu el primer diccionari. I a pesar de tot aço, el luxemburgues te el reconeiximent internacional de llengua i el valencià no.

Observen l’abismal diferencia: la llengua luxemburguesa es estimada per tots els seus parlants i, davant l’agressio nazi a la seua identitat, la resposta fon tancar files, tots a una; no existix una classe politica pendent de satisfer els interessos dels seus superiors foraneus; ni te una classe “intelectual” que es complaga en ofendre als que no combreguen en els seus caprichos acusant-los d’anticientifics i inventant-se una “germanistica internacional” que reclame veritats cientifiques “inqüestionables”,... El valencià es una llengua menyspreada per una part dels seus parlants; davant de les pretensions catalanes la societat se dividix: el poble tracta de mantindre’s fidel a les seues arraïls mentres la classe “intelectual” es mou entre la colaboracio interessada d’uns i l’indiferencia culpable dels atres; i per lo que fa als politics, nos governa u al qui Canal Nueve nos el pinta com el rei del Mambo pero que, en quant passa del Senia o de les Hoces del Cabriel,  pinta menys que un chiquet sense clario.

El mes passat nos quedarem pensant si no nos hauriem equivocat catalogant de ploramiques als nostres politics. Nos equivocavem de bon tros: son mes que uns ploramiques; la seua actitut no es mes que el reflex de la seua desafeccio, la seua mediocritat i el seu cinisme.