ROGLE 20-Maig 2008

EDITORIAL

El Teatre Romà de Sagunt i la llengua valenciana

Sobre la polemica del Teatre Romà de Sagunt ya s’ha dit tot, o casi tot, lo que se pot dir. No obstant voliem nosatres plantejar una comparacio entre este tema i, com no, el tema de la llengua.

La primera comparacio obvia, ya anotada moltes voltes, es la del despreci pels sentiments populars. Igual te que siguen ruïnes que llengües, tot lo que puga formar part de l’imaginari colectiu dels valencians ha de ser desvirtuat i, si es possible, substituit.

En estes accions utilisen sistematicament la tactica del desprestigi. No tenen inconvenient en tirar per terra el treball dels arqueolecs que feren anteriors treballs de restauracio afirmant que en eixes intervencions ompliren d’afegitons l’obra original (“una castanya”, en paraules del propi Portaceli).

Exactament lo mateix diuen de la llengua valenciana: que el poble (i casi se’ls pot sentir arrugar el nas quan pronuncien esta paraula) l’ha omplit de castellanismes i uns atres afegitons (creacions del poble a lo llarc dels sigles) i que per aixo s’ha de canviar. Als chiquets els enganyen en les escoles dient-los que estan recuperant la purea del valencià antic (lo qual ya sería en sí una barbaritat llingüistica), mentres lo que fan en realitat es ensenyar-los el barceloni modern.

I per supost, tot aço sense demanar l’opinio dels valencians. ¿Per a qué? Si el “poble” es fava i no sap lo que li conve. Ells, els de la progrentor superbia, decidiran per tots lo que s’ha de fer i lo que no, lo que es correcte i lo que no. I qui no estiga d’acort, es un facha o un ignorant.

Un atre dels seus arguments favorits es el del “cientifisme”: afirmen que esta obra “s’estudia en totes les facultats d’arquitectura de tot el mon” (Portaceli en Las Provincias, 08/01/08). Es de supondre que l’estudien per a dependre lo que no s’ha de fer mai, ya que no nos consta que s’haja repetit esta classe d’intervencions en cap atre espai paregut. De la mateixa manera, no se cansen de dir que tota la “romanistica internacional” recolza al catalanisme, quan el fet es que eixa “romanistica” defen justament lo contrari per a qualsevol llengua en situacio similar.

Pero a on estan posant mes afany es en la politica dels fets consumats: una volta fet el mal, ¿per a qué anem a gastar esforços i diners en recuperar la situacio anterior? Aci es a on dona l’impressio que des del principi l’intervencio en el Teatre Romà era, i continua sent, un ensaig: “¿Fins a quín punt podem confondre al poble de modo que obliden lo essencial apelant a arguments utilitaristes?”

Igual que volen conseguir que la gent tolere la destrossa del teatre apelant a la comoditat i l’estalvi de diners, esperen conseguir tambe que es trague la destrossa llingüistica utilisant la mateixa excusa. En esta llinea s’ha d’entendre que a sovint se referixquen a la normativa catalana que ara s’ensenya en les escoles com la “normativa consolidada”; quan un partit politic valencianiste arribe a estar en disposicio de canviar les coses ya tenen previst tirar-li a la gent damunt en el mateix argument de lo costos que sería recuperar el valencià despres de tants anys imponent el catala. Per lo que respecta al teatre, per a ajudar ad eixa consolidacio de l’obra de Grassi i Portaceli -“un espai que ya està funcionant” diuen, que es  com dir “un espai consolidat”, ¿veuen la relacio?- han dilatat el tema el major temps possible. Mentres pogueren allargar el pleit fent gastar temps i diners a Juan Marco Molines, no se’ls va passar pel cap mai arribar a cap acort, ¿per a qué?, si el temps jugava al seu favor; nomes ara, quan ya no hi ha mes remei, parlen d’arribar a acorts i de buscar consens.

Una ultima comparacio. Des del començament sabien que les obres de Sagunt eren illegals. Tan clar ho tenien que en 1988 aprovaren una nova Llei de patrimoni historic valencià mes permissiva que l’anterior en l’unic objectiu de llegitimar les obres. Aço no els ha valgut de res perque el Tribunal Superior de Justicia no podia tindre en conte una llei posterior als fets denunciats. D’igual manera, la Llei d’us i ensenyament del valencià no determinava cap model de llengua per lo que totes les decissions preses des d’eixe moment s’han basat, des del punt de vista juridic, en l’opinio particular del conseller o del funcionari de tanda. L’assunt era tan denunciable com lo de Sagunt. Globalment o particularment: per eixemple, qualsevol a qui hagen negat una subvencio per no utilisar la normativa “oficial” haguera pogut reclamar judicialment perque no hi havia cap referent “oficial”. I l’estrategia en este cas ha segut igualment vergonyosa: crearen la AVL per a intentar convertir en llegal lo illegal; per aixo una de les primeres decisions dels avellots fon convalidar (aço es, "tornar" valit lo que abans no ho era), tot lo fet fins al moment.

Queden mes comparacions (com l’identic comportament del Consell Valencià de Cultura, al servici sempre dels interessos del Govern) pero ho deixem aci perque se nos acaba l’espai i els atropells en son molts.