ROGLE 21-Juny 2008

EDITORIAL

Valencià, catala i subvalleca

La comunitat llingüistica valenciana es una de les mes riques de l’estat espanyol a nivell idiomatic. Fins a quatre llengües diferents es disputen parlants, estatus socials i ambits culturals. No cal dir que la llengua castellana es la que te major implantacio, puix no nomes es la llengua materna de molts valencians, sino que, per raons historiques, es la que s’identifica en els ambits formals i elevats, ademes de servir de distintiu social als membres de certa “classe” als quals el poble motejà en el passat de “coents”.

Front al castella dominant, la llengua valenciana busca el seu espai per a evitar la desaparicio i recuperar el seu conreu, tant en numero de parlants com en ambits d’us.

Fins aci esta situacio es mes o menys parangonable a la que es pot donar en uns atres territoris del nostre estat que gogen de llengua propia. Pero en Valencia esta dualitat resulta un conflicte quasi banal en mig de l’esquizofrenia llingüistica en la que vivim immersos des de la Transicio. Sí, la situacio en Valencia es kafkiana, puix, com ya hem dit al principi, ademes del castella, arribem a tindre fins a tres llengües mes: la valenciana, autoctona i parlada per un considerable percentage de valencians i valencianes, en una llarga i important tradicio lliteraria, amortiguada, pero mai perduda, en la XVIII centuria. La catalana, llengua introduida per alguns lletraferits ya en l’epoca de la Renaixença, i que goja, des de fa unes decades, d’un instrument basic per al seu assentament en territori valencià: l’universitat; i una tercera llengua (mes be un llenguage, una jerga), un hibrit dels dos idiomes precedents que s’està volent impondre des de l’arribada de la Democracia, i que ha trobat ultimament en la AVL l’organisme mes eficaç per a la seua implantacio.

Les llengües autentiques tenen el nom que els ha donat l’Historia, pero les invencions artificials no en tenen, per lo que s’ha d’inventar. Esta modalitat hibrida de la qual parlem sempre ha tingut un problema de denominacio: valencià “normalitzat”, valencià “culte”,... Ultimament en certs articuls i treballs de l’orbita de la AVL està apareixent el terme subvalleca (subestandar valencià de la llengua catalana). El subvalleca es l’idioma dels “snops” -una moderna forma de coentor- tambe es la llengua dels “sense escrupols” que l’usen, be com a instrument politic, be com a mig de vida o simplement com a marca de “classe”.

La confusio s’incrementa encara mes pel fet de que les tres llengües gasten el mateix nom: valencià. La universitat valenciana oficialment utilisa sense complexos la denominacio catala, no obstant, quotidianament i en circumstancies menys formals utilisen el terme valencià; per la seua banda, la Administracio, certs nivells academics, la televisio i, per supost, la docencia no universitaria, que son els ambits d’instruccio del subvalleca, usen exclusivament el nom de valencià. Tot aço obedix a una estrategia destinada a crear la maxima confusio, d’esta manera el desgavell i el desconcert creix en la comunitat de parlants i hui no es estrany trobar a moltissims aprenents de valenciaparlants que, convençuts d’estar deprenint a parlar i a escriure un valencià correcte, utilisen autentics barbarismes llingüistics al fer us d’eixa jerga oficial que patrocina el govern autonom, i que resulta forçada, quan no estranya, per a un valenciaparlant sense contaminar. Pero aço no es mes que el principi, este codic inventat, junt en el corpus lexic i morfosintactic “autorisats”, estan dissenyats per a fer confluir la llengua valenciana fins a diluir-la en el catala, del que aquella la consideren una mera variant

En este desficaci, qui pert es la llengua, puix pert vertiginosament usuaris, i el govern, que diu protegir lo propi, es refa de gust i satisfaccio perque guanya, segons les estadistiques, en numero de persones que “coneixen” el subvalleca, al qual, com ya s’ha dit ades, oficialment i de manera eufemistica nomenen sense vergonya valencià.

Està clar que es prete l’extincio de la llengua valenciana: en pocs anys, si el poble no pren consciencia d’este tema, no existiran referents generacionals clars que transmeten la llengua valenciana sense contaminacions i, per tant, o es decantaran pel catala (els mes “cultes” i docils a l’adoctrinament), primer pas per a identificar-se en la cultura catalana; o be pel castella, per allo de ser lo menys problematic i lo mes practic i sobre tot perque podran seguir vivint en “valencia-no”.

Nosatres seguirém en l’unic model que es fidel a la llengua encara viva i a la nostra tradicio grafica i lliteraria, seguirém el codic que suponen les Normes d’El Puig i procurarém usar l’autentic lexic i la fonetica que secularment han anat garbellant les diferents generacions i constituixen el nostre patrimoni llingüistic. Els convidem a fer lo mateix en el clar convenciment de que farem perdurar la nostra secular cultura i l’autentic idioma, que mai historicament han necessitat de tuteles ni menys de suplantadors.