ROGLE 27-Decembre 2008

EDITORIAL

Treballar en pau

El passat dia 27 de setembre la prensa informava d’un llamentable incident que es produi en Gandia. En mig de la celebracio d’un correllengües pancatalaniste (reivindicacio de la “unitat de la llengua” i dels “països catalans”) aparegueren uns contramanifestants que començaren llançant insults i acabaren tirant pedres; la cosa acabà mal: a conseqüencia d’una pedrada (sempre segons la prensa) una regidora del Bloc de l'Alqueria de la Comtesa necessità 12 punts de sutura en el cap.

Volem fer unes reflexions al voltant d’est acte (començant per desijar una completa recuperacio de la regidora).

Lo primer i principal es denunciar la violencia. No hi ha cap justificacio per a una agressio d’esta classe, ni per a cap atra. La violencia no es la forma de manifestar res ni de resoldre cap problema. Al contrari, empijora els problemes, puix es un problema en si mateix.

Lo segon es el dret que te qualsevol per a juntar-se en qui vullga i manifestar-se com li vinga en gana. El sucursalisme pancatalaniste te tot el dret del mon a montar festivals o actes reivindicatius, ludics o pseudoculturals, sense que ningu vaja a agredir-los. Qui combregue en la seua destarifada visio del mon, participarà, i qui no, no. En conte de fer contramanifestacions, els protagonistes de la mateixa farien be en organisar actes reivindicatius, ludics o culturals per a difondre la seua propia visio del mon. Es mes treballos, pero molt mes satisfactori.

Per una atra banda, sabem be (o hauriem de saber ya ad estes altures) que el catalanisme, com no te arguments per a convencer de les seues tesis, per a impondre-les ha d’utilisar les tecniques de manipulacio social desenrollades en les dictadures –tant fascistes com socialistes-. Una d’estes tecniques, que apliquen impecablement (remitim a l’editorial del Rogle 26 a on denunciavem la manipulacio informativa dels successos de la provesso civica del 9 d’Octubre), es la censura per seleccio de l’informacio; en el nom està tot dit: de l’informacio disponible selecciones la que done una image mes negativa del bando opost, i ignores la part mes positiva. Per supost, el tractament es el contrari quan informes del teu bando.

D’esta manera, els actes violents com el que estem mencionant li fan el joc al pancatalanisme, puix reben immediatament el (llogicament) negatiu reso informatiu; mentres de l’infinitat de conferencies, jornades, publicacions i actes diversos que organisen -a pesar de la curtea de mijos- les entitats valencianistes, a penes se diu res en els mijos de comunicacio controlats pel govern o vinculats al catalanisme (potser esta ultima distincio, per lo que fa al valencianisme, no siga necessaria).

Cada agressio comesa sobre el pancatalanisme els servix, ademes, d’excusa per a recordar totes les anteriors: les bombes a Fuster i Sanchis-Guarner durant la Transicio (despres de tants anys no deixen de recordar-les), les irrupcions en llibreries catalanistes o el trencaments de cartells de certs centres jovenils, etc. Totes elles son accions deplorables, com hem dit, puix la violencia no te cap justificacio, i s’han de denunciar. Pero este recordatori permanent te mes que vore en la manipulacio que mencionem que en un rebuig sistematic de la violencia com a mal general. Si de veres la denuncia fora sincera, se faria sobre tota la violencia, no nomes “seleccionant” la d’una part. Aixina, de la mateixa manera es denunciable que -tambe durant la Transicio- el professor Ubieto haguera d’abandonar Valencia per por a les amenaces que va rebre (aixo tambe es violencia), les agressions que patixen periodicament els valencianistes quan monten una taula per a vendre llibres a on als catalanistes no els agrada que estiguen, el botar foc al portalo de fusta de l’anterior seu de Lo Rat Penat (i d’aco a penes fa quatre dies), etc. Per no parlar de la por a perdre el treball en tants llocs a on la gent ha d’amagar el seu valencianisme; una forma de violencia, la psicologica, que enverina especialment les relacions humanes.

Com no nos cansem de dir, tota violencia es rebujable, sense doble moral, sense “seleccionar” l’orige o la victima a l’hora de condenar-la.

I el govern, que podria acabar en estos incidents (no per mig de la repressio, sino del dialec), preferix fer com que no passa res i llevar-li importancia, per a no haver d’admetre que es falsa eixa image d’un “conflicte que s’ha acabat” en este “Levante feliz” que tan bon rendiment electoral li dona.

Volem insistir, per a acabar, que encara que la propaganda mediatica vullga fer pensar lo contrari, estos actes violents no son una representacio del valencianisme en absolut. El valencianisme constructiu vol convencer, no vencer; per aixo necessita treballar en pau, des de la conviccio de que lo que oferix a la societat supera en molt lo que oferixen els demes: mes coherencia, mes autenticitat, mes llibertat.