ROGLE 29-Febrer 2009

EDITORIAL

La (des)memoria historica

L’intencio dels qui treballem des del Rogle Constanti Llombart es, i seguirà sent, laborar per a que valencians i valencianes coneguen mes i millor tot allo que nos fa Poble. Promoure lo propi, difondre iniciatives o plasmar plantejaments que ajuden a recuperar consciencia colectiva i autoestima; tot aço nos motiva i nos mou a seguir sent com a associacio.

No nos plau massa convertir esta pagina en una denuncia permament de destrellats, aventures despersonalisadores i esnobismes imperterritament presents. Unes vegades nos venen de “autoritats” culturals, les mes, dels desubstanciats politics que nos han tocat en sort.

Voliem començar l’any en alguns comentaris positius. Res nos complauria mes que poder congratular-nos de que l’ideari d’una clara valenciania inspirara els cenaculs culturals i les decisions politiques dels qui oficialment nos representen. Pero la veritat es que es faria precis escorcollar de valent per a trobar una agulla en un paller.

A tall d’eixemple, el mensage de Cap d’Any del Molt Honorable fon, de nou, d’auto-complaença i vanagloria, ple de cridaneres propostes que volen ser punteres del progrés; pero, ¿i l’educacio, i la sanitat, i la cultura, i l’agricultura…i l’investigacio i tants “i”…?, dels que no trobem mes que situacions propies d’una societat en proces de desenroll –barracons, falta de personal i de mijos, amiguisme i destruccio del patrimoni i de llocs de treball...–. L’oposicio, no cal dir-ho, viu en eixe nuvol que gravita entre “l’atur i altres penuries” i el seu afany per reinventar al poble valencià en les seues campanyes de “redreçaments culturals”.

El esnobisme mencionat unix ad uns i ad atres. Es l’estimul essencial per a proseguir en la despersonalisacio dels valencians. La coentor que feu secundaria a la llengua propia, la que no tenía mes mires que l’autocomplaença entre arracades i blanques barraques, es la mateixa que inspira hui als esnobs, els coents del segle XXI. Ara es tracta del cult a la barretina i, quan no, a la modernor insipida. Ahi  està, p.e., l’Ajuntament de Naquera, que, per tal de substituir el nomenclator franquiste de les vies publiques, havia pensat, entre uns atres noms, en el de Barack Obama. Aço, que pareixia una ocurrencia del Dia dels Inocents, es ya una realitat. ¿Sabra Obama per a on para Naquera? Igual te, perque ¿i ser els primers, els mes internacionals, els mes cosmopolites, els mes globalisats?

I als nostres personages, eixos que si que han fet patria, eixos que serien orgull de qualsevol poble, pareix que se’ls ha engolit l’Historia i no son ya dignes per a donar nom a un carrer o via publica. Pobres Ausias March, Francesc de Vinatea, Lluïs Vives, Jorge Juan, Constanti Llombart, Blasco Ibáñez, Arnau de Vilanova, Lluïs Alcanyiç, Vicent Ferrer, Gilabert Jofre, “Heroe” Romeu, Joan Batiste Basset… Segurament si es posaren estos rotuls en els carrers es correria el perill de que pensarem en valencià, de que tinguerem sempre present que els valencians han despuntat en iniciatives, en aportacions intelectuals, en fidelitat a la patria, en solidaritat.

La falta de memoria historica segurament es un mal mes acusat entre els valencians de lo que podem pensar, pero es convertirà en congenit si no hi ha algu que faça reparar als “esnobs” que ser moderns no significa renunciar a lo propi, menysvalorar la propia cultura i convertir-se en noticia per la coentorada de dedicar-li un carrer al Sr. Obama, al qual encara li queda tot per demostrar

En tot cas els nortamericans no necessiten que ningu faça actes d’homenage als seus representants mes simbolics; ausades que ya s’encarreguen ells, com es natural, d’eixa faena. D’igual manera tampoc nosatres hauriem de cansar-nos de reivindicar ad aquells que representen lo millor del nostre llegat, entre els quals destaca la figura singular de Vinatea (sobre la qual incloem un articul en pagines interiors) que, en un d’eixos actes heroics que justifiquen tota una vida, nos deixà la maxima representacio del valor, l’espirit de justicia i la fidelitat al poble; eixemple que hauria de ser inspiracio permanent per a l’anima dels valencians.