ROGLE 3-Decembre 2006

EDITORIAL

Davant l’horror a l’extincio i la desaparicio, (el revifar d’) un crit d’esperança

La tercera edicio de El Crit de la Llengua, de Mossen Alminyana i Vallés, editada per la Diputacio de Valencia (octubre de 2006), i de la qual fem la corresponent resenya en la pagina posterior, vol ser un homenage al desaparegut canonge, investigador i intelectual que fon el seu autor.

L’obra generica de Mossen Alminyana es una aportacio fonamental a favor de la llengua valenciana. En ella nos aproxima als classics i, en les traduc­cions i adaptacions de texts religiosos que va fer, possibilita que els cristians creents tinguen instruments en els quals poder realisar les practiques lliturgiques i resar les oracions.

El llibre del que ara  parlem es un “crit” a on queda clara i s’evidencia l’intencionalitat dels grans autors valencians a l’hora de contribuir a enaltir la llengua de la patria que els era natural o en la que es naturalisaren.

I sorgix la pregunta: ¿Per qué eixa insistencia i eixa rotunditat en afirmar que la seua llengua era la valenciana? ¿Tindrien una bola de vidre que els mostrà el futur i comprengueren lo necessari que sería hui en dia el seu testimoni per a defendre la seua llengua dels que la neguen i ataquen?

Anem a raonar una explicacio mes plausible. Posem-nos en la mentalitat de l’epoca: “Si el prestigi del provençal es basa en les grans obres lliteraries que en eixa llengua s’han escrit, ¿per qué no conseguir nosatres lo mateix per a la nostra llengua? ¿Per qué seguir escrivint en provençal si el nostre Regne de Valencia es hui en dia tan important com el que mes?” Dit i fet: crearen grans obres lliteraries i, com volien que foren diplomes de noblea per a la seua llengua, deixaren clar que estaven escrites en valencià.

Encertada o no l’explicacio, la contundencia dels seus testimonis, contrastables en l‘aportacio documental que inclou el llibre d’Alminyana, mai ha pogut ser refutada per ningu, perque les evidencies parlen per elles mateixes. En ell trobem documents concrets, fets constatables; base sobre la que ha de recolzar-se qualsevol ciencia que vullga mereixer eixe nom; i no sobre la seua negacio o minusvaloracio a partir d’hipotesis o suposicions mes o manco retorçudes.

De la presentacio i del prolec de la primera edicio volem fer participis als llectors d’uns clarificadors mensages:

Paco Domingo, en la presentacio, entre unes atres coses diu:

“El “Crit de la Llengua” no es un llibre que tracta de justificar l’existència o no de la Llengua Valenciana. Es un llibre que demostra, documentalment, que la Llengua Valenciana te sos origens i sa paternitat clarament definida. Que no hi valen adaptacions d’última hora, ni partides de naiximent falsificades...”

L’autor, Mossen Alminyana, en el prolec diu:

“La llengua parlada en el Regne de Valéncia, com tan be ho diu el Profesor San Valero, no es un fenomen medieval, coetani o posterior a la conquista de Don Jaume I, sinó molt anterior.

I del romanç anterior subsegüent a la reconquesta jaumina naix, com d’un nucli generador, la Llengua Valenciana, la qual, en la segona mitat del sigle XIV, alcança tot el seu esplendor i hi aparéix sa denominació definitiva de Llengua Valenciana, tal com ho podrà comprovar el lector en la documentació global d’este llibre, constituida per les pàgines extretes dels codexs i incunables dels nostres fondos comunals històrico-literaris”.