ROGLE 31-Abril 2009

EDITORIAL

¿Autoritat o autoritarisme llingüistic?

El mes passat concloiem esta Editorial afirmant que “ni cap politic, ni cap autoritat te capacitat per a decidir sobre la llengua i el sentiment valencià”. Volem ara insistir en este tema.

Antigament les gramatiques eren prescriptives, afirmaven lo que es correcte i lo que no. Ara les gramatiques son descriptives, expliquen l’us que els parlants fan de la llengua; i quan parlen de lo que es “normatiu” fan referencia a lo que es normal, a lo que es parla en normalitat hui, que potser no ho fora abans, o deixe de ser-ho en un futur, segons evolucione la llengua a espentes dels seus parlants; el criteri es puix l’us i no una regla imposta per uns experts en atencio a abstractes criteris filologics.

Aço es lo que afirma la llingüistica actual. I es, per eixemple, el criteri que adopta la Real Academia Española (els recordem les rotundes afirmacions de l’academic Arturo Pérez Reverte que citavem en l’Editorial del Rogle número 5).

Aixina, les “autoritats” llingüistiques ho son perque conten en el respecte dels usuaris de la llengua, que saben que dita “autoritat” estudia la llengua per a fixar lo que es “normal” en cada moment, i no per a impondre res que siga grat als responsables pero alie als parlants. La RAE conta en una tradicio de conreu del castella que fa que les seues indicacions siguen ateses; i, a pesar de tot, tampoc falta qui qüestione alguna d’elles; famos es el cas de Juan Ramón Jiménez, que tenía el seu propi criteri per al us de les lletres “g” i “j”, diferent a la norma de la RAE.

Hi ha casos en els quals no hi cap entitat que faça eixa labor. Es lo que passa en l’angles, que no conta en cap institucio oficial que fixe la norma.

En uns atres, per contra, l’autoritat “oficial” es intocable. Un eixemple d’esta classe es troba en el català; des de la seua creacio, el Institut d’Estudis Catalans fa i desfa al seu caprig, sense que ningu qüestione les seues decisions. Valga la següent mostra. En 2000 un investigador, Albert Rossich, publicava un treball -del qual donà noticia la prensa del moment- en el qual desvelava que la forma de nomenar les lletres de l’alfabet en català: ”ela”, “ema”, “ena”, etc. havia segut un invent -la responsabilitat del qual es atribuible a Pompeu Fabra- sense cap tradicio previa, ya que abans se nomenaven a la manera castellana “ele”, “eme”, etc, i encara abans: “el”, “em”, etc. De manera que l’antoix d’una sola persona ha acabat canviant la forma en que els catalans parlen el català. Se pot dir que la llengua catalana no es ya la llengua dels catalans, sino la llengua del IEC; els catalans nomes son usuaris, pero no propietaris.

El cas mes extrem d’este comportament el tenim encara mes prop. Potser la Academia Valenciana de la Llengua siga, en el mon, l’entitat que tinga mes “autoritat” oficial sobre una llengua. El valencià no es ya dels valencians, sino de la AVL, i els usuaris no pinten absolutament res en les seues decisions (i diguem “pinten”, i no “pintem”, perque els membres del Rogle no som usuaris d’eixe “valencià” falsificat sino de la llengua valenciana, i vivim completament –i feliçment- al marge de qualsevol indicacio de la AVL). Paraules que s’han dit en valencià des de l’Edat Mija, son substituides per unes atres que mai ha pronunciat cap valenciaparlant (eixemple diafan: la substitucio de la classica, i moderna, preposicio “en” per l’aliena “amb”).

Es una entitat anacronica -a pesar de la seua recent creacio- totalment al marge dels criteris de la llingüistica actual.

Mes encara: els catalans, almenys, poden tindre la tranquilitat de que, encertats o no, els membres del IEC treballen en l’intencio de dignificar i enaltir la llengua catalana. Els valencians, en canvi, sabem que els membres de la AVL treballen des del despreci mes profunt per la llengua valenciana. De nou n’hi ha prou en un eixemple. La seua Gramàtica normativa valenciana continua arreplegant eixa forma catalana moderna de nomenar a les lletres, a pesar d’haver-se publicat en 2006, anys despres de demostrar-se que son una invencio importada de les Rambles. Per supost, seguint la seua estrategia habitual, tambe apareixen totes les atres formes de nomenar-les, pero nomes estan per a dissimular, mentres als chiquets en les escoles continuen ensenyant-los les formes catalanes mes “acurades”.

En l’editorial anterior tambe arreplegavem les següents declaracions que ara repetim: “Francisco Camps afirmó ayer que el día que los valencianos “claudiquen ante cualquier circunstancia de homologación entre el valenciano y el catalán, no será nuestro pueblo. (…) El día que haya una homologación total serán otras autoriades las que decidirán sobre la lengua del pueblo y del sentimiento valenciano” señaló”. (Las Provincias, 13/02/2009).

Pero es que YA son unes atres autoritats les que decidixen sobre la llengua del poble valencià; sobre la nostra llengua decidixen en Madrit i en Barcelona, decidix el IEC, i la seua sucursal, la AVL, decidix qualsevol, menys els valenciaparlants; i d’esta situacio el principal responsable es, precisament, Francisco Camps. I per lo que diu del seu poble, no cal que nos considere com a tals, nos pot donar de baixa, quede’s en aquells que no es senten orgullosos de ser valencians ni els importe viure permanentment enganyats.