ROGLE 32-Maig 2009

EDITORIAL

Tu eres l’orgull del nostre Poble

“Tu eres l’orgull del nostre Poble” s’entona en la Missa d’Infants per a introduir la plegaria dirigida a la Mare de Deu. Ya fa temps que el nostre poble pareix que haja perdut l’orgull: orgull de ser valencià, orgull per conservar les seues tradicions sense dessubstanciar-les, orgull de la seua singularitat, orgull pel seu idioma...

No hi ha mes que participar un any darrere d’un atre i assistir als actes en honor a la Mare de Deu dels Desamparats, per a vore com va evolucionant la festa de la Patrona principal del Regne. Cada any la solemne Missa d’Infants es mes i mes en castella, es mes i mes en “nurmalitzat”, i es menys i menys en llengua valenciana. L’esquisitea en que es celebrava, el respecte per la llengua del poble, el respecte a la titular del patrocini regnicola, es pert entre mensages que, a l’evitar intencionadament usar la llengua valenciana, constituixen un autentic despreci a una devocio que els reis, els papes i la gran majoria del poble valencià feu seua, i la feu amparadora. Al marge de troballes i d’aparicions, la devocio per la Mare de Deu dels Desamparats naixque de l’espontaneu recolzament del poble al pensament i l’actuacio d’un frare mercedari, fra Gilabert Jofré; i naixque per a presidir una gran obra, la de socorrer als necessitats (als “ignoscents, folls i orats”), i en ella es donava acollida als diferents, buscant ser consol dels afligits i ampar dels mes desvalguts. Voluntat que es concretà en la fundacio del primer hospital psiquiatric del mon, de la qual cosa se commemora enguany el sis cents aniversari.

Mai un nom ni una devocio han segut tan acceptats, mai un nom i una devocio han segut tan amats pels creyents valencians, ni han cobejat tan lloables accions d’assistencia i ampar. Pero tot arriba: arriba el censor, arriba l’inquisidor i arriben els coents; i lo indiscutit, lo validat documentalment i per segles de tradicio, ha de ser canviat. En la mateixa Missa d’Infants ya comença a sentir-se el “desemparatats” i el “emparar”. I, cóm no, en eixa televisio que nomes es valenciana de nom, sense rubor, sense sentiments usen eixe “nurmalitzat”, en el qual nos ametrallen, igual que durant tot l’any, a l’hora de retransmetre els actes d’eixe dia gran. Pero ahi no acaba tot, l’actual Bancaja -en castellano, para mayor gloria del imperio- naixcuda com a Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia en 1878, precisament baix l’ampar de la Mare de Deu dels Desamparats a qui tambe tenía com a patrona de la seua, llavors, magna obra, i l’image de la qual presidia mes d’una seu i sucursal, ara es una de les maximes promotores del “despreci”: nomes s’ha d’acodir a la Ronda a la Verge, que tradicionalment organisa, per a comprovar eixa contribucio a la falsificacio i a la difusio de la mentira; nomes hem de fer-nos en algun dels programes de l’acte per a comprovar cóm el nom de la Partrona es tergiversat, nos sentirém plens d’estupor en comprovar que fins al mateix Himne de la Coronario, aquell que escrivira José Mª Juan García i musicara Lluïs Romeu, es manipulat. No els tremola el pols en l’afany de “nurmalitzar-ho” tot i de falsificar qualsevol senya identitaria valenciana i de l’idioma propi dels valencians.

De nou els valencians que no veuen en eixa celebracio mes que un acte folcloric, i, quan no, els arribats de fora, sense arraïls en esta terra, pero politicament encimerats en llocs de decisio, son els manipuladors, per accio o per omissio, que, assistits i consentits per la curia eclesiastica ¿valenciana?, van minant l’orgull d’este poble, que cada vegada es menys poble valencià per a ser mes qualsevol atra cosa.

Ya ni tan sols esperem del nou arquebisbe una nova actitut que desmentixca eixa image d’una iglesia acomodada, mes predisposta a arrimar-se al poder que a servir als seus fidels

A pesar de tot, aquells que unixen la devocio a la seua valenciania, continuaran sentint orgull de poble en dirigir-se a la Mare de Deu baix l’angelical i profundissim titul i advocacio que representa ser Mare de Desamparats. I, independentment del credo particular de cada u, alguns nos mantindrem refractaris ad estes agressions, per a ser testimoni de la veritat a la vegada que veu de denuncia d’estes despersonalisadores manipulacions. Mai acceptarém ni nos sometrem a la falaç consigna de que “emparar” i “desemparats” son les formes correctes en valencià. ¡Mai!. Eixos termens formen part de l’idioma de laboratori construit i adequat per a convergir en l’atre idioma de l’imperi proyectat; no hi ha mes que llegir el Privilegi real de Ferran II de Valencia, el Catolic, que un 3 de juny de 1493, autorisava a la Confraria a intitular-se “de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats”.

D’acort en eixe privilegi, d’acort en la tradicio del nostre poble i d’acort en com resa l’Himne de la Coronario, per sempre, ¡Salve, Verge dels Desamparats!