ROGLE 36-Setembre 2009

EDITORIAL

L’error de Galileu, i del valencianisme

El proces a Galileu, tradicionalment presentat com un simple enfrontament entre la ciencia i la religio, es en realitat molt mes complex. Anem a expondre’l seguint l’estudi que d’ell fa Rafael A. Martínez, en un articul titulat Ciencia, filosofía y teología en el proceso a Galileo que aparegue en el numero de juliol de 2009 de la revista Investigación y Ciencia. Les cites entre cometes que posarém a continuacio procedixen totes  (traduides al valencià) de dit articul.

Des de l’antiguetat classica el model astronomic acceptat era geocentric, en ell la Terra es troba en el centre de l’univers i el Sol, els planetes i les estreles giren al seu voltant. Este model estava integrat en el pensament aristotelic, que a lo llarc dels sigles fon practicament considerat com indiscutible; encara mes quan Tomas d’Aquino conjuntà la filosofia natural aristotelica en el pensament cristia.

En 1543 Copernic plantejà un model astronomic heliocentric, en el Sol en el centre i la Terra orbitant al seu voltant. Este model trencava en el sistema establit, pero no fon rebujat pels astronoms perque simplificava els calculs astronomics, per eixe motiu era ensenyat i utilisat, pero nomes com un artifici matematic, sense acceptar que fora una descripcio real del mon. En esta actitut no nomes pesaven motius religiosos sino tambe la dificultat d’acceptar un canvi tan radical en la visio del mon. Aço no suponia un conflicte, ya que el fet de que un determinat model fora matematicament mes senzill no tenía perque implicar que fora una descripcio fidel de la realitat.

 En 1609 -enguany fa 400 anys- Galileu construi un telescopi en el que observà el cel. Descobri els satelits de Jupiter, les montanyes de la Lluna i unes atres contundents proves que recolzaven la realitat del sistema copernicà. Quan publicà estos descobriments, en 1610, immediatament “sorgiren veus que acusaven el sistema heliocentric de ser incompatible en la Sagrada Escritura”

La resposta de Galileu fon que, si be “Naturalea i Escritura procedixen de Deu, per lo que no se pot donar cap contradiccio, […] l’Escritura usa freqüentment un llenguage figurat […], per lo que es possible errar a l’interpretar-la. Per aixo devem atendre en primer lloc a lo que la naturalea presenta de modo inexorable.”

Esta argumentacio proporcionà als seus adversaris una nova arma: “no nomes volia modificar la visio tradicional del cosmos, sino que tambe pretenia donar lliçons de teologia.”

“Galileu desijava un debat obert, [...] guiat per lo que hui denominariem metodo cientific […]. Pero un nou sistema del mon era vist com a competencia de filosofs i teolecs, experts en la filosofia natural d’Aristoteles”, per lo qual tocava que “els astronoms s’ocuparen nomes de ‘hipotesis matematiques’, i no pretengueren extraure conclusions en el camp natural.”

“La diversa comprensio de lo que significava coneixer la naturalea fea casi impossible el dialec.”

En 1612 prohibiren a Galileu defendre el copernicanisme. En 1633 fon condenat per incomplir esta prohibicio al publicar el Dialec sobre els dos maxims sistemes del mon (1632). “Resulta sorprenent l’escas paper que les qüestions de tipo cientific tingueren en el proces.”

“L’actitut del Papa Urba VIII a lo llarc del seu pontificat fa pensar que en la defensa del sistema copernicà vea un perill molt major [que el canvi del geocentrisme a l’heliocentrisme]: el desafiament a l’autoriat de la teologia.”

Sorpren que, en el sigle XXI, aci en Valencia s’estiga produint un proces similar. Si l’error de Galileu fon esperar conseguir un debat obert, guiat pels arguments cientifics, l’error del valencianisme no ha segut diferent. Des del principi del conflicte llingüistic el valencianisme s’ha afanyat en proporcionar estudis rigorosos per a defendre la seua postura -l’ultim intent es el llibre que resenyavem en el Rogle anterior: Fonaments científics de la Llengua Valenciana, de Miquel Àngel Lledó- pero el catalanisme ha negat sempre la possibilitat de qualsevol debat. Tambe aci l‘excusa es la mateixa: apelar al principi d’autoritat, no de les Escritures o d’Aristoteles, sino de la “infalible” universitat, que ha establit de forma “inqüestionable” el dogma de la catalanitat del valencià. I del mateix modo que Galileu volia donar preeminencia a l’observacio de la realitat, tambe el valencianisme vol atendre a la realitat constatable de la llengua viva, mentres el catalanisme es tanca en estudis historics, subjectes sempre, en el millors dels casos a erros d’interpretacio, en el pijor, a interpretacions delliberadament tendencioses.

L’impossibilitat del dialec tambe es deguda a la diversa concepcio de lo que es una llengua. Per al valencianisme la llengua es una manifestacio del poble que la parla, un fet cultural i social. Per al catalanisme, la llengua no es mes que un conjunt de paraules i normes gramaticals que se poden alterar a desig de qui mana, sense tindre en conte la voluntat dels parlants. Manté una visio classista de la societat: una elit dirigent mana i el poble mansament obedix. La llengua, i el poble mateix, ha de ser lo que l’elit ordene, seguint els seus particulars interessos de classe. El perill del valencianisme es major que el de recuperar una llengua a on ells volen un dialecte, es el de desafiar a l’autoritat establida, desafiar eixa concepcio antidemocratica de la societat.