ROGLE 40-Giner 2010

EDITORIAL

¿Consumatum est?

El dissabte 18 d'abril de 2009 se celebrà en la Catedral de Valencia la presa de possessio del nou Arquebisbe, Monsenyor Carles Osoro. La cerimonia, que podia haver sigut perfecta, acabà embrutant-la una taca que pareix inevitable, la taca del catalanisme. Seguim pensant en la bona fe del Sr. Arquebisbe quan va llegir una part de l'homilia en, segons ell digue, "la llengua que molts de vosaltres haveu escoltat als braços de les vostres mares". El text integre se publicà en Paraula, el diari semanal de l'Arquebisbat (per cert, a l’igual que l’homilia, escrit tot en castella, excepte alguna concessio puntual al “valencià”, es dir, al catala disfrassat). Pero no, ni les nostres mares ni les nostres yayes hagueren entes la llengua en que s’estava expressant; i si molts dels assistents l'entengueren es perque patim la contaminacio diaria de la RTVV, de les institucions oficials i de l'ensenyança en general, que nos adoctrinen en una llengua aliena. Volguerem donar-li un vot de confiança pensant que acabava d'arribar aci i encara era desconeixedor d’esta agressio llingüistica. Manteniem l’esperança en pensar que una maquiavelica ma havia esgolat entre els seus dits tan infame text, clavant-li un gol. El temps parlaria. I el temps ha parlat.

Sabedors de que durant els mesos següents el senyor Arquebisbe s'ha entrevistat en Lo Rat Penat i en la RACV, que l’hauran posat al corrent del problema llingüistic, nos produi un gran goig llegir el titular del Levante del 9 de decembre: “Osoro apoya el misal en valenciano”. Pero quína desilusio en seguir llegint l’articul i entendre que a on el diari diu “valenciano” s’ha de llegir “catalán”. La noticia nos informa de que ara ya no estan els bisbes que en 2004 rebujaren el missal elaborat per la AVL, “alegant falta de pau llingüistica”, “pau” que –diuen- s’ha conseguit -miraculosament- des de que, en 2005, la AVL publicara els seus (que no nostres) Diccionari Ortogràfic i Gramàtica. Pareix que aixo dona via lliure per a catalanisar els texts eclesiastics.

Tambe el director de la revista Saó (supostament dedicada a l’evangelisacio cristiana, pero mes preocupada en fer apostolat progre-catalanero) califica al nou Arquebisbe com a “cómplice con la lengua autóctona”; si se referix a l'immunda jerga en que escriu la seua desviada publicacio estem apanyats. Pero no va desencaminat en l’us de l’expressio “compliç”, encara que no en la “llengua autoctona”, sino en aquells que detenten el poder. ¿Acas no constituix aço un eixemple caracteristic de la sempiterna connivencia entre l’Iglesia i el poder politic, en la qual el poble queda sempre al marge?

Amparar-se en l'oficialitat es l’excusa mes vella, a mes d’indigna, per falsa. El fet de que una norma s’haja convertit en llei no implica que siga bona o moralment acceptable. ¿O acas no es eixe l’argument que esgrimix la Conferencia Episcopal per a opondre’s a les lleis que ha aprovat el Govern Central en materia d'abort i anticoncepcio, en declarar-les dita Conferencia com a promotores de l'infanticidi? ¿Per qué en uns casos es pleguen a l’imposicio politica i en uns atres li fan front? ¿Per qué en el nostre cas no planten tambe cara a “l’oficilitat” valenciana i es posen al costat del poble per a evitar la suplantacio de la seua llengua i la destruccio de la seua identitat? L’Iglesia no es una institucio oficial, els sacerdots no son funcionaris, i no tenen cap obligacio de catalanisar-se “per llei”. I no nos val que el senyor Arquebisbe se declare a favor de "todo lo que venga bien para anunciar a Jesucristo”, perque lo que ve be es parlar a la gent en la seua llengua, i si no, que tornen a celebrar la missa en llati.

Estem farts de ser un calaix de sastre en el que tot cap. Farts d’humiliacions. De nou hem de soportar que vinga un atre foraster, siga l’Arquebisbe o el sursumcorda, a ciscar-se en la nostra llengua i a chançar-se dels nostres sentiments, en l’excusa de l’oficialitat. Causa tristea que als fidels que sentiren l’homilia ades citada no els importara que el valencià fora una anecdota en tan llarc discurs, i ni tan sols paregue molestar-los (a tenor dels aplaudiments) que eixa anecdota fora catala disfrassat.

No nos cansarém de repetir-ho: tot lo que ixca de la AVL no aprofita perque es fals, manipulador i intrinsecament roïn, com inconfessables i perverses foren les intencions dels que la crearen. Si Monsenyor Osoro vol anunciar a Jesucrist seguint els dictamens d’eixa antiacademia, que ho faça, pero els valencians conscienciats de ser-ho no ho haurien d’acceptar mai.

Estes coses no nos passarien si la primera volta que el retor en la missa, o el bisbe, o l’arquebisbe,… amollaren, un “nosaltres”, un “amb” o un “aleshores”,… la gent s’alçara i els deixaren a soles (¿o acas en son majoria els progres catalaners que siguen catolics practicants?).

No dubte, Monsenyor Osoro, que a molts dels fidels deixarà de trobar-los en les iglesies quan prenga la decisio d’oficialisar el catala en l’Archidiocesis Valentina. Haurem de recordar-li que la fidelitat se li deu al Evangeli, i que esta no s’ha de confondre en la fidelitat a l’Iglesia i menys encara en la fidelitat al clero.

En esta vida u s’ha de banyar i prendre decisions, encara que a vegades no se puga contentar a tots, pero no se pot servir a dos amos. Que el Espirit Sant els allumene i a nosatres nos done força per a viure llunt de qui predica en una llengua falsa i ignominiosa.