ROGLE 6-Març 2007

EDITORIAL

¿Coaliunio Valenciana?

En els ultims mesos hem sentit i llegit infinitat de crides a l’unio del “valencianisme politic”. Tot lo mon ha demanat de moltes diferents formes lo mateix: que els dos partits principals que arrepleguen el sentiment valencianiste en estos temps arriben ad alguna classe d’acort per a concorrer junts a les eleccions i aixi fer possible que una veu valencianista se senta en les Corts. La tentacio que tenim de fer una nova crida en este sentit es molt forta, pero, per una atra part ¿de qué anava a servir? Moltes personalitats, l’opino de les quals es molt mes influent i respectada, han fet la mateixa crida sense exit, ¿per qué nos anaven a fer cas a nosatres?

I, per una atra banda, ¿acas no seran els responsables d’eixos partits els majors interessats en conseguir la ventaja que donaria eixa unitat? Hem de concloure que si no ho han fet es perque hi ha alguna rao de pes que ho impedix. Al cap i a la fi, l’objectiu de qualsevol politic es conseguir el poder, sense el qual tot lo demes no li val per a res.

¿I per a que volen el poder? Per a contestar esta pregunta podem pensar mal o pensar be. Sent malpensats direm que els politics volen guanyar per a viure a costa de l’erari public. La visio idealista diu que els mou la voluntat de servici, que volen poder aplicar el seu proyecte politic perque estan convençuts que es lo  millor per a la societat.

Es mes facil trobar eixemples del primer cas que del segon, pero algun d’estos en podem trobar. Pensem en la UCD, un partit de circumstancies el qual estava conformat per persones en ideals tan diversos que es fragmentà en el moment que deixaren el poder. I, no obstant eixa diversitat d’idees, foren capaços de renunciar ad elles perque els unia la mes important: completar la transicio politica a la democracia. Hui, si se recorda a la UCD no es per la divisio dels seus integrants, sino per la generositat que demostraren renunciant a les respectives peculiaritats en nom d’un objectiu mes important.

Si es dificil trobar eixemples com l’anterior (i algu inclus nos tacharà d’ingenus per la visio idealista que acabem de donar de la UCD) eixemples del primer cas n’hi ha a cabaços. ¿Fa falta recordar tantes unions contra natura que s’han produit des de l’arribada de la democracia? ¿Qué eren sino els pactes entre PSOE i CiU, dos partits que no poden tindre idearis mes diferents?, ¿o els mes recents tripartits, tan dividits que acaben fracassant (a mes de fer el ridicul) i, no obstant, tornen a pactar per a governar junts de nou?, etcetera i molts mes etceteres.

Definitivament, ha d’haver algun problema realment insoslayable que no coneixem i que impedix l’unio dels partits valencianistes. I aixo tant si volen vostes ser mal o ben pensats; perque no anaven a ser tan bovos de desgastar-se en l’esforç d’una campanya electoral, negant-se a coaligar-se per a aumentar rotundament les seues opcions d’exit, per una mera qüestio de personalismes o per un matiç ideologic de segona categoria.

Tres mesos queden per a les eleccions, tres mesos per a confiar en que l’habilitat politica dels responsables trobe la solucio al problema (l’unio, o la concentracio del vot en u dels partits). Perque sino ¿qué nos queda?: quatre anys de catalanisacio galopant a carrec d’un govern format pel PSOE i el tripartit autocton, o quatre anys de catalanisacio galopant a carrec d’un nou govern del PP. I, per a qualsevol atre assunt, en els dos casos: “¡A les ordens, si senyor!”, de lo que els manen els seus caps des de ponent o tramontana.

¡Que el Senyor nos pille confessats!