|
ROGLE 44-Maig 2010
SEMBLANÇA Marivi Ferrandis i Olmos |
|
De nou la vida nos commou i nos posa a prova davant de la seua fragilitat, puix, encara no nos hem recuperat del recent obit de Manolo Soler, anima de ARV, quan novament nos vem privats d’una atra gran persona i companyera, destacada valencianista, i tambe colaboradora del Rogle. Marivi Ferrandis Olmos, persona oberta i entranyable, valencianista en molts anys de treball a l’esquena a pesar de la seua joventut, nos va deixar el passat 5 d’abril. Naixcuda en la localitat de Massanassa en 1959, estudià en la Universitat de Valencia, a on se va llicenciar en Geografia i Historia, despres d’haver-se diplomat en Magisteri. Lo Rat Penat es l’entitat en la qual, des de ben jove, iniciaria el seu treball i compromis valencianiste, arribant a vicesecretaria i presidenta de la seccio de Cursos de Llengua Valenciana; cursos en els quals, durant anys, els alumnes pogueren fruir del seu mestrage. Además d’ocupar diferents carrecs institucionals, la seua produccio bibliografíca es molt important i prova d’aço son els guardons rebuts en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valencia i en els de la Vila de Paterna. L’ultim dels reconeiximents que va rebre fon el guardo Josep Mª Guinot a les Lletres Valencianes en l’edicio XI dels premis Fadri-Cardona Vives. Algunes de les seues obres són La ceràmica de Paterna durant la baixa edat mija (1993), El Palau de la Generalitat (1994), La decadència valenciana: història i llengua (1993), Els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valencia (1997) i 9 d'Octubre. Dia nacional valencià (1997).
Carta a una amiga
A una amiga: Esta carta que t’escric no nececessita del correu ordinari, perque tal i com van prenint forma les lletres i afloren en elles els sentiments, se que van arribant a tu, ad eixe lloc gojos en el que sense dubte estas i que de totes totes te mereixes. La nostra amistat, la nostra llarga convivencia, els tants i tants moments compartits, des de lo personal, des de la nostra militancia en el valencianisme, nomes son nostres i queden en el present de la memoria de qui encara queda aci per a seguir donant testimonti de tot lo que fores capaç de propondre’t, i sobre tot de conseguir. Nomes vullc parlar d’eixa vida plena de la qual, fins als ultims mesos de la teua existencia, fees gala; i es que podies estar complaguda puix per alla per a on anaves nomes tenies que amics, i no ben pocs; nomes els que no han sabut valorar-te ni apreciar la teua sempre permanent predisposicio a l’ajuda, al consell o a ser compliç dels seus sentiments, nomes ells possiblement puguen ser capaços de no reconeixer tot lo que valies com a persona, tot el teu humanisme, tota la teua sapiencia. Els que hem estat junt a tu, els que hem begut del teu saber, els que nos enorgullim d’haver-te dit mestra, nos ompli de tristor no poder gojar de la teua presencia, del teu -casi constant- optimisme, de la teua enlluernadora personalitat, de les teues observacions, dels teus consells, de la teua fidelitat. Molts sabem de les teus renuncies a una vida mes comoda, i segur que mes plaentera, en haver volgut ser conseqüent en les teues idees i no admetre claudicacions remunerades; i sabem que la teua dedicacio ha estat sempre orientada cap ad eixes idees que feyen mes valencianes la nostra historia, la nostra llengua i la nostra cultura, eixes que, compartides i transmeses, son testimoni de tants proyectes i tantes realitats com han generat. Has sabut ser mare, has sabut ser esposa, has sabut ser filla i germana, has sabut estar sempre ahi per als mes teus, per als amics, per als coneguts, per a qui ha recorregut a demanar-te un favor, una ajuda, un consell… i no se si tots hem estat ahi, o hem sabut estar, quan tu mes nos has necessitat. Confiem en que el teu traspas nomes haja segut una cosa teua, nomes en eixe cas assumirem en respecte la teua decisio. En tu hem perdut a l’amiga, alguns a la confident, tots a un espirit dolç alhora que batallador i cobejador que hem de prendre com eixemple els qui quedem, i per tu, per la teua memoria estem obligats a haver de fer un poquet mes en sentir-nos en el deure de distruibuir-nos tantes coses com tu feyes. A tots nos complaura poder fer un poquet mes de labor en eixe proyecte de fer mes lliure al poble valencià; de fer-lo mes conscient de les seues capacitats i possibilitats, de contribuir en un proyecte que eleve la seua autoestima a base del coneiximent de l’Historia propia, eixa de la qual tu has segut mestra i que tan compromesament ensenyaves. Hui nomes nos queda l’esperança, als qui t’hem volgut, de que no hi haja patiment al teu entorn, i que alla a on te trobes, segur que en eixe Cel i Gloria promesos, fruixques de la pau i del descans, lliure de qualsevol sofriment, i que nos permetes, en un poc d’egoisme tal volta, recorrer a tu per a que nos seguixques contemplant des de l’amistat i nos ajudes a seguir en un cami que fa molt començarem junts. Marivi, te volem. Juli Moreno
|